L'expropiació d'YPF.

Ens agrade o no, vivim en un país que forma part d’un estat que es troba dins d’unes institucions internacionals com l'OCDE, l'OTAN, la Unió Europea, etc. que provenen d’una tradició d’economia de lliure mercat o capitalista i per tant formem part d'eixe sistema tan imperfecte, però que al mateix temps s'ha demostrat que funciona millor que altres sistemes per tal de garantir el benestar i les llibertats d'una major part de la població.

Els països que formem part d’estes institucions internacionals ens regim per unes normes bàsiques com són la propietat privada que tans sols poden ser vulnerades en casos d’extrema gravetat com podria ser una guerra, una situació d’emergència com un terratrèmol, un tsunami o una catàstrofe nuclear com la que va patir el Japó fa poc més d'un any.

Si ens botem estes normes bàsiques estem trencant les regles de joc que formen els pilars fonamentals de la immensa majoria de països que coneguem com el món occidental i del que formen part la majoria d’estats més rics i pròspers del món, el que solem anomenar el primer món, jo considere que els que vivim a esta part del món ens podem sentir afortunats, malgrat tots els seus defectes i mancances, per tindre este sistema econòmic.

Per totes estes raons que he exposat pense que el govern d’Argentina ha comés un greu error al nacionalitzar la petrolera YPF, si volem estar dins d’eixe món que es basa en les regles del joc capitalista no podem botar-nos eixes normes bàsiques "a la torera", especialment quan es tracta de posar en risc la bona relació entre dos estats amics i que tant tenen en comú com són l'Estat Espanyol i l'Argentina.

Una vegada dit tot açò, també volguera dir que la manera com ha actuat el govern de Rajoy no em sembla la manera més correcta d’actuar, el nostre flamant president del govern Mariano Rajoy que, per cert, “ni está si se le espera”, a diferència de Cristina Kichner que ha vist com la seua popularitat augmentava gràcies a este colp d'efecte tan populista i calculat, la presidenta ha eixit als mitjans de comunicació a explicar d'una manera espectacular l'expropiació, sense descuidar ni un detall de la posada en escena. es tracta d'un capítol més del seu estil de fer política, tan populista com perjudicial per als interessos de l'estat que representa. 

En definitiva que el nou govern del PP ja pot presumir del seu primer conflicte internacional. Esperem que esta volta sàpiguen traure’ns d’esta complicada situació d’una manera digna i sense que es causen mals majors.

Esta crisi internacional ha tingut dos elements que la fan diferent a les anteriors. La primera diferència és que el principal partit de l'oposició ha sabut estar a l’alçada de les circumstàncies i ha donat suport sense fisures al govern de l’estat que és el que ha de fer quan es tracta d'assumptes de política internacional, cosa que no va fer el PP mentre el PSOE governava. Al menys mentre dure el conflicte, una vegada s’haja resolt ja vindrà el moment dels retrets.

L’altre element important que ha afegit més interès a este conflicte internacional és el fet que el rei es trobara a l’estranger caçant mentre tot açò passava. No haguera passat res, de fet ni ens hauríem enterat de que no es trobava en territori espanyol si no haguera sigut per que el "pobre" vellet ha tingut la mala sort de caure un bac i això ha causat que tota l’opinió pública s’enterara de que estava caçant (!) elefants (!!) en Botswana (!!!), la qual cosa ha donat peu a fer acudits de tot tipus a propis a totes les xarxes socials i programes de ràdio i televisió.

Tot este "afer" ens ha servit per recordar-nos que vivim en un país de pandereta, no es d'estranyar que ens prenguen el pèl a nivell internacional. I per una altra banda també ens ha servit per assabentar-nos que hi han altres estats suposadament moderns i desenvolupats com l'Argentina que estan encara pitjor que nosaltres, ja que actuen com repúbliques bananeres sense respectar els principis més bàsics de la legalitat internacional.

 

14 d’abril, dia de la república. Institucions inútils de l’estat.

Des de fa ja molt temps, cada vegada que escoltem, llegim o mirem un mitjà de comunicació, no paren de bombardejar-nos amb notícies que parlen de la crisi i les conseqüències de la complicada situació econòmica que patim.

No obstant això, jo, que encara conserve un cert esperit rebel, no m'ho acabe de creure. Sempre pense: “no pot ser, si la situació econòmica que estem patint fóra tan roí com diuen, no mantindríem tantes institucions de l'estat inútils, que no aprofiten per a res i que només serveixen per a col·locar a “enxufats” i polítics amortitzats i que segurament saben massa i per això no interessa que es queden sense cobrar un sou perquè si no, podrien explicar moltes coses que als polítics governants no els interessaria que explicaren.

A continuació enumeraré unes quantes institucions de l'estat que podrien ser suprimides sense cap problema ja que no són necessàries en absolut, de manera que ens estalviaríem molts diners que podrien ser dedicats a altres finalitats més profitoses com educació, sanitat, investigació i desenvolupament, etc.

La primera i més significativa, ja que hui se celebra el dia de la república, seria la monarquia, encara que no es tracta de la més costosa de totes (hi ha altres institucions que costen molt més diners a l'estat), però trobe que seria un gest molt significatiu i generós per part de la família real, abdicar de tots els seus càrrecs i prerrogatives per tal d’ajudar a la recuperació econòmica.

Un dels arguments que utilitzen els monàrquics per a justificar la institució real és que si tinguérem un president de la república que fera les funcions de cap d'estat, les despeses serien encara més grans. En realitat este argument és una ximpleria, perquè: qui ha dit que hauríem de tindre un president de la república? Podríem no tindre ni rei ni president de la república com molts altres estats del nostre entorn, com Alemanya o Estats Units, per exemple i no passaria res.

Altres institucions que ens podríem carregar (de fet jo crec que ja fa temps que les hauríem d'haver fet desaparèixer) són les diputacions provincials. Per a què volem quatre nivells d'administració (local, provincial, autonòmic i central)?

Les funcions que fan les diputacions podrien ser assumides per les comunitats autònomes com passa actualment a totes les autonomies amb una sola província (Múrcia, Madrid, Navarra, La Rioja, Cantàbria, etc.) A més si tota la gent que actualment treballa a les diputacions haguera de buscar-se la vida treballant a l'empresa privada o muntant els seus propis negocis, segur que el nivell de competitivitat de les nostres empreses pujaria moltíssim i es crearien moltes noves empreses, ja que hi hauria una injecció de mà d'obra molt important que segurament serviria perquè es crearen noves empreses o reviscolar les existents.

Una altra institució que podríem fer desaparèixer perfectament és el Senat. ¿Per a què volem dues cambres de representació quan les lleis les elabora i aprova el Congrés dels diputats i el Senat tan sols té un valor consultiu?

Diuen que el Senat és la cambra de representació territorial, llavors per a què valen els parlaments autonòmics?

Si volem un consell consultiu de representació territorial a Madrid per a parlar sobre determinats temes, el que podríem fer és que els consellers de cada ram es reuniren periòdicament per a tractar temes concrets, per exemple per a saber l'opinió de les comunitats autònomes sobre temes industrials, es podria reunir el ministre d'indústria amb els consellers homòlegs de les comunitats autònomes una vegada cada tres mesos, per exemple, segur que farien més feina i avançarien molt més els temes que el senat que no fa res.

Una vegada eliminem totes les institucions inútils de l'estat, segurament estaríem en condicions d’eixir de la crisi, ja que tots eixos diners es podrien destinar a uns altres fins a més productius i que generarien més riquesa i per tant més llocs de treball.

Si encara així i tot, encara fóra necessari mamprendre més retallades per aconseguir els objectius del dèficit i d'eixa manera eixir de la crisi, sempre podríem començar a pensar en fusionar entitats municipals menors, que serien municipis de menys de 100 habitants, per exemple, es podríem fusionar o integrar amb altres municipis més grans per tal d'eliminar despeses d'ajuntaments de poblacions molt xicotetes que compten amb alcalde, secretari, tresorer, regidors, etc. per a administrar nuclis de població que amb prou feines compten amb població suficient per a mantindre el poble habitat. Eixos pobles no perdrien la seua identitat, podrien conservar el seu nom, escut, festes populars, etc. com ha passat a molts barris de la ciutat de València (Patraix, Russafa, Benimaclet, Campanar, etc.) que encara que fa molt temps que es van integrar a la ciutat, conserven la seua identitat com a pobles, l'estil de vida dels seus habitants, etc.

Estes són tan sols algunes idees que se m'han acudit a mi que no sóc un expert en administracions públiques ni molt menys, estic segur que els responsables del ministeris compten amb experts en estos temes que coneixen millor que jo la realitat de les administracions i sabrien on es podria retallar per a aprimar l'estat i d'eixa manera eixir d'aquesta maleïda crisi que ens ofega i que tant de patiment està causant a tantes persones i famílies.

Neus

Esta matinada ha faltat una bona amiga, Neus, una gran persona, tenia tan sols 34 anys i moltes ganes de viure.

Una persona alegre, activa, molt positiva i feliç, encara que tinguera motius per a estar trista: no tenia una bona feina, no li pagaven molt, però encara així i tot, ella estava quasi sempre alegre i feliç o al menys això era el que ens transmetia a tots els que estàvem al seu costat.

Era una artista, a este enllaç podeu trobar algunes de les seues obres.

Volguera que esta entrada servira per a retre homenatge a una bellíssima persona, senzilla, alegre, humil i encantadora.

No t'oblidarem mai.

Un cap de setmana molt valencià.

“Cal ser molt valencià per a visitar un poble on celebren les falles quinze dies més tard que a la ciutat de València”, pensava jo mentre anava caminant entre petards i xiquets corrent al meu voltant, amb un risc més que evident que succeïra un accident. Si és que considerem com a senyes d'identitat del poble valencià les festes amb bandes de música, fallers i falleres portant flors a la “Maredeueta”, etc... Jo pense que sí, a altres llocs del món no tenen ni idea de com organitzar una festa tan caòtica i sorollosa, plena de foc, llum i colors i amb un risc tan alt d'accidents.

Conservem uns amics de la infància que viuen en un poble proper al poble on em vaig criar, sempre m'ha agradat conservar les amistats, les bones amistats especialment i per açò he mantingut el contacte amb estos amics als quals estime com si foren de la família.

Vaig començar el cap de setmana acompanyant a un amic al Consell Nacional del Bloc, dissabte al matí, a este Consell es va aprovar el document +Compromís que intenta establir un marc de convivència més estable i enfortir els vincles entre els tres partits que formen la Coalició.

No és la primera ocasió que acompanye als consellers del Bloc durant un Consell Nacional, la primera volta que aní va ser quan es va aprovar la formació de la Coalició Compromís, en eixa ocasió es va aprovar amb un percentatge molt inferior de vots que els que ha obtingut ara el document +Compromís: un 97%, percentatge que demostra la convicció de la immensa majoria del partit a favor d'enfortir una coalició que sense dubte ha servit per a obtindre representació on abans no la tenien, com l'Ajuntament de València, per exemple i per a consolidar-se com a tercera força política al País Valencià. Està clar que la Coalició Compromís representa l'alternativa més sòlida i creïble davant el bipartidisme representat per PP i PSOE.

Diumenge anàrem a un mas que es troba al poble d'un company de la universitat de la meua dona, a les coves de Vinromà. Són una colla d'amics que es reuneixen una volta cada sis mesos aproximadament, molt bona gent també. Quan anava conduint cap al mas (raspallant els límits de velocitat perquè arribàvem tard, com quasi sempre), la meua dona em va dir: “No comences a parlar de política que et conec”. Semblava que no tenia ganes de suportar llargues i estèrils discussions que no porten enlloc com les quals solem tindre de tant en tant amb uns amics que també són molt aficionats a la política.

De totes maneres, com jo sé que estos xics són gent molt tractable i que es pot parlar amb ells de qualsevol tema, poc temps després d'arribar al mas on havíem quedat a dinar, vaig amollar:
- Sabeu que m'ha dit l'Empar quan veníem de camí cap a ací? Que no vol que parlem de política.
Jordi, un xic de Tortosa al que li agraden molt els cotxes i té vertaderes joies com un Porsche 911 Carrera, va amollar:
- I de què voleu que parlem, de cotxes?
- A mi m'encantaria, vaig dir, però la resta segura que s'avorreixen.

Dijous a la nit eixírem a sopar per a celebrar que la meua dona ha aconseguit una plaça de funcionària i després quedàrem a fer-nos uns gin-tònics amb uns amics per a celebrar-ho. Mentre estàvem xarrant de tot un poc va telefonar la meua cunyada i digué que anava amb el seu nou “novio”, un xic de Xiva, els vam dir que vingueren a prendre una copa amb nosaltres i mentre venien, la meua dona va comentar: “Ja li he dit a la meua germana que abans de formalitzar la relació ha de comprovar que compleix amb el requisit lingüístic”.
 Els nostres amics ens van preguntar:
- “Vos referiu a si sap fer bé el cunnilingus?”
- No home no, que si sap parlar valencià. En què estareu pensant!

I ens vam posar tots a riure.

La veritat és que el xic parla prou bé el valencià, sobre tot si tenim en compte que és d'un poble de xurros. El cunnilingus no sé com el farà...

Les fotos mostren el Porsche 911 Carrera

29 de març, tots a la vaga general!

Com moltes vegades em passa, publique les entrades tard i malament, però com se sol dir: “més val tard que mai”, així que a continuació explicaré les raons per les quals estic a favor de la vaga general i per això hui m'he quedat a casa i no he anat a treballar.

La primera i principal raó per la qual faig vaga hui és perquè estic en contra d'una reforma laboral que retalla els drets dels treballadors fins a nivells de fa més de 50 anys, fins als temps de la dictadura franquista, a este enllaç podeu trobar una llista de raons en contra de la reforma laboral que fa més barat l'acomiadament dels treballadors entre moltes altres mesures.

Una altra raó per la qual faig vaga és perquè estic cansat de les mentides dels governs del PP, tant l'autonòmic com el central, que no paren de prendre mesures que lluny d'ajudar-nos a eixir de la crisi tan sols estan afavorint als seus amics, fent més fàcil que els empresaris guanyen més diners i ofegant cada dia més als treballadors i treballadores, pujant els impostos i retallant les prestacions socials. Allà on governa el PP, la gent humil cada vegada ha de pagar més, mentre que els rics i poderosos tenen més avantatges i el que és més trist és que molta gent humil i treballadora els vota perquè creuen les seues mentides que diuen que aquestes mesures serviran perquè la nostra societat puga eixir de la crisi. No és cert, per a eixir de la crisi fan falta altres mesures molt diferents que passen per la inversió en investigació i desenvolupament o les subvencions a sectors estratègics com les energies renovables, etc. i no les retallades que estan duent a terme.

Per totes estes raons, hui faré vaga i participaré a les manifestacions que es faran a les principals ciutats:

29 DE MARÇ VAGA GENERAL I DE CONSUM.

NO GASTES NI UN SOL CÈNTIM DURANT EL DIA 29 DE MARÇ!.

FORMA PART DELS PIQUETS INFORMATIUS

A les 10:00 hores CONCENTRACIÓ EN DELEGACIÓ DE GOVERN C/ Colón.

Des de les 17:30 en PLAÇA DE BOUS DE VALÈNCIA, INTERSINDICAL VALENCIANA té el seu punt de trobada per a la MANIFESTACIÓ A VALÈNCIA a les 18:30 hores.
Més Informació

"Si lluitem, potser puguem perdre. Si no lluitem estem totalment perduts."

Defensa del Poble Valencià

De totes les xarxes socials que sóc membre, darrerament tan sols utilitze quatre: Linkedin per motius professionals (i no molt), Twitter, Foursquare i Whatsapp (si es pot considerar una xarxa social, jo pense que sí). Al Facebook ja fa temps que no entre.

Darrerament, cada vegada que entre al Twitter trobe algun missatge negatiu sobre el País Valencià, parlant sobre els casos de corrupció, del malbaratament dels diners públics, posant la nostra comunitat autònoma com exemple d’una comunitat mal gestionada, etc.

Moltes coses de les que es diuen són certes i amb la majoria jo hi estic d’acord, amb el que no estic d’acord és amb el fet de que ens posen als valencians com exemple de derrotxadors compulsius, de gastar-nos alegrement gran part dels diners públics de tot l’estat (com si no foren també nostres o com si la resta d'autonomies no feren el mateix), de ser uns "poca-solta", vividors i "mal faeners".

Està clar que el nostre País està mal governat des de fa molt de temps, especialment des de va guanyar les eleccions el PP, fa més de 16 anys, des d’aleshores la renda per càpita dels valencians i valencianes ha anat reduint-se i l’economia productiva ha anat a menys, hem perdut molta indústria, el medi ambient ha estat molt perjudicat, el patrimoni ha patit moltes agressions de l’especulació immobiliaria, etc.

Una vegada dit això també caldria recordar que si altres comunitats autònomes han pogut gaudir d’unes millors infraestructures, uns millors serveis socials, etc. és entre altres raons gràcies a que els valencians i valencianes hem contribuït amb els nostres impostos a totes eixes millores, ja que la balança fiscal del País Valencià demostra que la nostra comunitat autònoma és de les que més ha contribuït a la prosperitat de l’estat i de les que menys a rebut a canvi, ací vos deixe un enllaç que explica molt millor que jo les nostres mancances en finançament. Cite textualment:

         Es diu prompte. Uns 30 euros cada segon que passa. 1.900 euros cada minut. 114.000 euros cada hora. 2.700.000 euros al dia. 1.000 milions d’euros a l’any. Per què? En base a què? És completament inexplicable des del punt de vista de la solidaritat interterritorial si tenim en compte l’enorme agreujant que ens donen menys diners que a la resta d’autonomies, però tenim una renda per càpita menor que la mitjana. De fet, eixe sistema ha anat afonant l’economia valenciana i en a penes 10 anys, del 2001 al 2010, hem passat d’ocupar el huité lloc del PIB per càpita a l’onzé lloc. Els únics que hem baixat tres posicions, juntament amb els canaris, com una conseqüència clara del finançament injust que ens ofega a uns i als altres.

Els valencaians en general som més pobres i tenim unes pitjors infraestructures si ens comparem amb la resta de l’estat. Mentre altres comunitats autònomes han anat guanyant en qualitat de vida, serveis socials i infraestructures els darrers anys, nosaltres hem anat a menys, la nostra renda per càpita ha anat disminuint i és curiós que tot açò ha passat sent una de les comunitats autònomes que més impostos paga i per tant que més aporta al finançament de l'estat. Es pot dir que ha hagut una transferència de renda de la nostra comunitat autònoma a altres que han vist com la seua qualitat de vida ha anat augmentat.

Està bé que parlen de nosaltres, encara que siga malament, però és una llàstima que tan sols esmenten les dades negatives, quan hi ha moltes altres positives que caldria destacar per a ser justos, com que la nostra comunitat autònoma és de les que més capacitat per a crear empreses té i una de les que històricament millor ha sabut adaptar-se als nous temps, per això hem sigut durant molts anys capdavanters en moltes industries, com la industria del calcer, la ceràmica, el moble, els joguets, etc. Ara que tant es parla de l’economia productiva i que tan sols els països amb una indústria forta estàn sent capaços d’eixir de la crisi (Com l’economia alemanya, que ha crescut un mentre que la majoria d’estats europeus s’afonaven per culpa de la crisi)

Tampoc és just que identifiquem la crisi de finançament que patim els valencians tan sols amb els governs del PP, abans que el PP, governava el PSOE al govern central i tampoc es pot dir que fera molt per ajudar a que el País Valencià tinguera un finaçament just o unes infraestructures acordes amb les nostres necessitats per a ser una economia competitiva. D’exemples hi ha molts, com el soterrament de les vies de l’estació del Nord de València, la tardança en arribar el tren d’alta velocitat, l’eix de mercaderies que hauria de passar pel mediterrani, la xarxa de trens de rodalia, l’accés nord al port de València, l’aeroport de València, etc. etc.

En definitiva que resulta molt fàcil fer bromes al Twitter mal parlant d’una de les autonomies que més ha aportat al benestar d’altres comunitats autònomes, però és molt difícil explicar perquè altres comunitats autonòmes sense a penes industria ni economia productiva en general augmenten any rere any la renda per càpita dels seus habitants, mentre a nosaltres ens neguen el pa i la sal i no és suficient amb el discurs victimista del PP, queixant-se sempre de que la culpa de tots els nostres mals la té el govern de ZP, encara que ja fa temps que els seus estan governant a Madrid.

Segurament hi haurà molta gent que pensarà que els valencians i les valencianes hem de fer examen de consciència i analitzar que hem fet malament per a ser posats com exemple de com NO s’ha de gestionar una comunitat autònoma, no obstant això, jo pense que tenim moltes coses de les que sentir-nos orgullosos i molt poques de les que penedir-nos. Segurament un dels nostres principals errors ha sigut votar majoritàriament a dos partits espanyolistes come el PP i el PSOE pensant que sabrien gestionar bé el nostre país, quan en realitat no han fet una altra cosa que dur-nos a la misèria moral i econòmica i donar una imatge tan patètica com injusta del nostre poble. Segurament ens aniria millor si votàrem partits valencianistes com la Coalició Compromís que al menys sí que defensaria els interessos del nostre País.

“Duel de Titans” o “El crepuscle dels déus”

Els que hem viscut a la ciutat de València durant els anys '90 sabem que hi ha una líder indiscutible que des de fa més de vint anys governa amb mà de ferro el “Cap i Casal del Regne”: Rita Barberá.

Malgrat tindre fama d'alcohòlica, autoritària i d'estar esguitada per nombrosos casos de corrupció, continua guanyant elecció rere elecció amb majoria absoluta des de fa més de quinze anys (la primera vegada que va ser elegida alcaldessa no va aconseguir majoria i per això va haver de pactar amb UV que li va donar l'alcaldia, encara que tènia quasi la mateixa quantitat de regidors que ella). 

Rita ja forma part de l'imaginari col·lectiu dels habitants de la ciutat del Túria i de tota la província de València, fins al punt que el PP ha arribat a instal·lar cartells amb la seua foto a municipis als quals no es presentava com a reclam per a aconseguir vots a diverses campanyes electorals.

Des de fa un parell de legislatures, ha aparegut en l'escena política valenciana una altra política que també ha collit molts èxits, encara que d'una altra manera molt diferent: Mònica Oltra, que s'ha destacat per denunciar la corrupció i el malbaratament dels diners públics, ha aconseguit eixir als mitjans de comunicació malgrat estar censurada i que els mitjans de comunicació afins als dos grans partits (que són la immensa majoria) no la trauen mai. Gràcies al seu estil vehement i directe de dir les coses i les samarretes cridaneres que porta per a denunciar la corrupció i la mala gestió dels diferents governs del PP, és pot dir sense por a exagerar que Mònica Oltra és una de les polítiques més valentes i que lluita d'una manera més eficaç per defensar els interessos de la gent del poble i que gràcies a ella, la Coalició Compromís ha aconseguit arribar on es troba, consolidant-se com a tercera força política al País Valencià.

Fa uns dies vam tindre l’oportunitat de vorer l’enfrontament de les dos lideresses en seu parlamentaria, ja que les dos són diputades a les Corts Valencianes, encara que Rita normalment no parla mai a les Corts (és curiós que no sabia ni quin botó havia de prémer per a poder parlar). El seu nerviosisme posa en evidència que no té la consciència tranquil·la, quan Mònica li digué a la cara que ella és la responsable política del cas de corrupció d’EMARSA, ja que va ser ella qui va nomenar els gestors de l’empresa pública i la que els va mantindre en el càrrec quan se sabia que la seua gestió els havia servit per a omplir-se les butxaques furtant diners públics, es va posar tan nerviosa que va amenaçar amb denunciar-la als tribunals, cosa que no té sentit, ja que les afirmacions de Mònica formen part de la crítica política i per tant no poden ser considerades una ofensa a l'honor o la bona fama de Rita.

No és el primer cas de corrupció amb el qual Rita està relacionada, ja que el seu nom va eixir a les gravacions del cas Gürtel i la part més grossa del cas que implica la suposada financiació il·legal del PP encara falta per jutjar.

Està clar que es tracta de dos dones amb un fort caràcter i les idees molt clares, que representen als dos principals partits en l'actualitat al nostre País, el partit governant: el PP i el principal partit de l'oposició: la Coalició compromís. Les dos representen dos maneres molt diferents de fer i d'entendre l'acció política. Rita representa els interessos dels rics i poderosos i Mònica representa a la gent senzilla, treballadora i honesta del poble, però les dos són sense dubte, dos personatges molt importants de la política valenciana actual.

Per això, quan anava a començar a escriure esta entrada no sabia ben bé per quin títol decidir-me, si per “Duel de titans” o “El crepuscle dels déus”  

La Lluna i la manta elèctrica.

Que la nostra gata Lluna és una pesada és un fet incontestable, sempre vol estar damunt de la gent i que li facen carícies i li diguen cosetes. Ja hem explicat en més d'una ocasió que li agrada molt la calor, sobre tot en hivern, el que no havíem dit mai és com de pesada pot arribar a ser, arribant fins i tot a posar-se agressiva, quan vol alguna cosa que li agrada.

Sóc una persona calorosa, quasi mai tinc fred, mentre que la meua dona és tot el contrari, ella és molt fredolina, igual que la nostra gata Lluna i per tant a les dos els agrada acostar-se a les fonts de calor que troben, especialment a l'hivern quan fa fred, com és lògic, per això quan ens fiquem al llit a dormir o estem asseguts al sofà, la Lluna sempre intenta acoplar-se entre nosaltres per tal d'aprofitar la calor dels nostres cossos, la gata, per la seua banda, es puja als radiadors de la casa quan estan en marxa per tal d’intentar arreplegar tota la calor que puga i les dos es giten al sofà i es tapen amb unes mantes mentre miren la tele.

No contentes amb tots eixos mètodes d'escalfament, les dos encara tenen un altre sistema per a entrar en calor, una manta elèctrica que utilitza la meua esposa de tant en tant, sobretot quan està malalta, o si li fa mal alguna part del cos i d'eixa manera alleujar el dolor. 

El cas és que un dia, quan la meua dona estava gitada amb la manta elèctrica, la gata va descobrir que era una font de calor important i que, a més a més, era més confortable que un radiador, de manera que sense pensar-se-ho dos voltes va estar intentant ficar-se al llit damunt de la manta i no va parar fins que ho va aconseguir, és tan pesada que la meua dona va haver de cedir i apartar-se perquè es gitara la gata damunt de la manta elèctrica.

Jo no sé quin és el coeficient intel·lectual d'un gat, però crec la nostra gata no és un dels animals més intel·ligents del regne animal, al menys això pense jo, ja que sempre que veu la manta elèctrica vol gitar-se damunt, és com si fóra el seu tresor i ataca a tothom que intenta llevar-li-la, es posa molt agressiva i fins i tot arriba a mossegar, per descomptat, cada vegada que intenta atacar a la gent la castiguem, però ella, encara així i tot, defensa la seua manta com si fóra el hobbit Frodo en la pel·lícula del Senyor dels Anells, segur que pensa: “És el meu tresor i no m'el furtaran...”, encara que la manta no estiga connectada a l'endoll i per tant no estiga emetent calor, això a d’ella li té igual, ella sap que eixe objecte de tant en tant emet calor i per això està disposada a defensar-lo amb ungles i dents.

Si és que u ha de tindre més paciència...

El carrer de les bombes.

A Catarroja, igual que a molts altres pobles, els veïns coneixen alguns dels seus carrers pel malnom més que pel seu nom real, igual que a les persones. No sé si esta és una característica pròpia dels pobles valencians o si passarà el mateix a altres llocs del món, perquè no he viscut mai a cap poble de fora del País Valencià, a ciutats d'altres països sí, però mai a un poble per a poder comparar. De totes maneres, no sé perquè, però tinc la impressió de que l'ús dels malnoms, tant per a les persones com per als carrers és un costum molt valencià.

El barri de Pilar de Catarroja, és un dels més antics del poble, es troba al costat del centre històric i antigament seria un barri de la perifèria del casc urbà, un barri de treballadors, de gent humil, ja que la gent amb més mitjans econòmics vivien als carrers més cèntrics, com el carrer Cervantes (de malnom carrer Major), el carrer de l'església o el carrer Nou. Tots estos carrers estan al voltant de la plaça de la Llotgeta, on es troba la parròquia més antiga del poble i l'antic ajuntament i això es nota, les cases són més grans i més luxoses, algunes d'elles molt boniques d'estil modernista, com algunes que de les que hi ha a l'antic Camí Reial.

El barri de Pilar és un barri xicotet, amb una densitat de població baixa si el comparem amb altres barris del poble, sobretot amb els barris nous, els quals, al estar formats per edificis de quatre o cinc plantes, tenen una densitat de població molt més alta. Al barri de Pilar no hi ha molts edificis de varies altures i els pocs que hi ha són xicotets, la immensa majoria d'habitatges són cases de poble i moltes d'elles estan deshabitades o viu molt poca gent i la gent que viu és gent gran, la gent jove se n'ha anat a viure en les zones més noves del poble o a altres pobles veïns.

Per totes les raons que acabe d'explicar és comprensible que l'Ajuntament de Catarroja històricament no haja prestat massa atenció en el barri de Pilar, no és un barri emblemàtic del poble com podria ser el barri de les Barraques, per exemple, ni té molta població i per tant no és un barri on interesse invertir, ja que el nombre de votants no és decisiu per a les eleccions municipals, els polítics prefereixen prestar més atenció a altres zones del poble amb més densitat de població, d'on poden traure més vots.

Una de les coses que més em va cridar l'atenció quan començàrem a viure a Catarroja és que l'Ajuntament no construïa les voreres dels carrers, cada veí havia de fer-se el seu tros de vorera. Cada vegada que es construïa una casa nova o es reformava la façana, el propietari de la casa tenia l'obligació de fer-se la part de vorera que li corresponia, per a fer-ho havia d'anar a l'Ajuntament a demanar les rajoles, l'Ajuntament li facilitava les rajoles perquè no hi haguera un tros de vorera amb un tipus de rajola diferent, com passava antigament. Encara queden alguns carrers on les voreres es van fer fa molts anys on es nota que cada veí es feia la seua part de la vorera al seu gust i per açò estan fets a “trossos i mossos”.

Un d'estos carrers és el de les Bombes o carrer de Galícia. El carrer de les bombes es diu així perquè durant la guerra civil, els avions que venien a bombardejar la ciutat de València, al tornar, si encara els quedaven bombes, les amollaven pels pobles de la rodalia, entre ells Catarroja. Unes quantes d'estes bombes van caure al carrer Galícia, causant alguns morts i ferits i molts desperfectes a les cases del barri. Encara me'n recorde que els primers anys de viure a Catarroja solia vore pel carrer una senyora d'uns 70 anys que tenia un braç tallat, diuen que el va perdre a conseqüència de les bombes que caigueren a este carrer, ella era encara una xiqueta quan els avions atacaren el seu carrer, però estos fets la marcaren per a tota la vida. Ja fa temps que no la veig, no sé que haurà sigut d'ella.

Fa uns anys, quan la crisi que patim estava encara començant, el govern central va decidir mamprendre un pla per a reactivar l'economia, el famós “Pla E”, conegut popularment com pla Zapatero. Amb este pla, el govern de ZP intentava que les empreses del sector de la construcció que s'havien quedat sense feina per culpa de l'esclat de la bambolla immobiliària, tornaren a tindre feina i que d'eixa manera pogueren sobreviure mentre esperaven que tornara a "animar-se" el sector.

Gràcies a este pla, l'Ajuntament de Catarroja va rebre un bon grapat de milions del govern central i els veïns del barri de Pilar vam vore amb alegria com les voreres d'alguns dels nostres carrers eren renovades després de molts anys de reivindicacions dels veïns, encara que no totes, ja que a alguns carrers, com el de les Bombes, no va resultar agraciat amb el repartiment de les inversions i les seues voreres van romandre conforme estaven per culpa de la mala gestió dels polítics del PP que governaven i encara governen el poble.

Llàstima que el govern del PP de Catarroja decidira enterbolir la nostra alegria instal·lant uns pilons de ferro al llarg de totes les voreres que renovaven. Estos pilons que van instal·lar d'una manera absolutament exagerada, ja que posaren un cada metre i mig aproximadament, feien malbé els cotxes i dificultaven que les persones pogueren entrar o eixir dels seus vehicles. Estava clar que es tractava d'un malbaratament de diners públics absolutament innecessari, el preu de cada piló era d'uns 400 euros. L'Ajuntament de Catarroja no pretenia millorar la qualitat de vida dels habitants del barri del Pilar instal·lant eixos pilons, sinó més bé donar a guanyar diners a alguna empresa, segurament d'algun “amiguito del alma”, membre d'alguna trama corrupta amb les quals solen tindre “relacions comercials” els polítics del PP.

Ara, menys de dos anys després de la instal·lació dels pilons, molts d'ells han sigut tallats pel propi Ajuntament a conseqüència de les protestes dels veïns que van arribar fins i tot a recollir signatures per a protestar contra eixa mesura tan absurda com cara i innecessària que no ha causat només que molèsties als veïns.

Un exemple més de la mala gestió del govern municipal del PP i de malbaratament de diners públics.

I mentrestant, les voreres del carrer de les Bombes fetes un desastre, com si acabaren de caure les bombes dels avions de la Itàlia feixista de Mussolini.

Maniàtic.

Sóc un poc maniàtic, ho reconec. Tinc algunes manies que volguera no tindre, però no les puc evitar, per exemple no m’agraden les males olors (especialment les olors corporals de les persones per falta d’higiene), ni alguns defectes d’algunes persones, com la gent que té la costum de parlar amb la boca plena. Tinc algunes manies que tenen a vore amb el meu propi comportament, per exemple, no m’agrada apurar els dipòsits de gasolina perquè no és bo per al cotxe i pense que en qualsevol moment em puc quedar tirat. Tampoc m’agrada dur el mòbil amb molt poca bateria, sobre tot em molesta molt quan els aparells electrònics comencen a emetre sons avisant de que s'estan quedant sense bateria.

Un altra mania que tinc és ser massa perfeccionista escrivint, encara que estiga escrivint un correu electrònic sense importància o un “twit”, m’agrada escriure bé, tant si ho faig en anglès, en castellà o en valencià, no m’agraden les faltes d’ortografia. Tampoc tolere a la gent rata en el sentit de que no volen gastar-se els diners, considere que són persones egoistes, les típiques persones que tenint diners no se’ls volen gastar. Una altra cosa molt diferent són les persones que no es gasten els diners perque no els tenen o perque realment no poden perque no guanyen molt.

Hi ha un refrany popular que diu que les manies no les curen els metges. és possible, no ho sé.

Amb l'edat i la vida d'estrès que portem, m'estic adonant que cada vegada m'estic fent més impacient i per tant no m'agrada fer cua, em pose molt nerviós si per alguna raó he de fer cua, em sembla una pèrdua de temps inadmissible. Una altra de les manies que tinc és que m'agrada aparcar bé, no suporte deixar el cotxe mal aparcat i moltes vegades, després d'haver apagat el motor, el torne a engegar perque pense que no l'he deixat bé.

Segurament estareu pensant que no estic bé del cap i potser tingueu raó. Jo per tal de no sentir-me tan malament, de vegades pense que és normal que siga així, ja que els dissenyadors són un poc artistes i jo era dissenyador industrial, encara em queda una miqueta el caràcter d’artista i ja se sap, tots els artistes són un poc maniàtics...


Fa temps solia vore una serie televisiva protagonitzada per un detective que era obsessiu compulsiu i de vegades em sentia identificat, està clar que les meues manies no són tan greus, però sí, em recordava un poc a mi mateix.